Fuente: AxA
Vuitanta mil pisos buits
Oriol Bohigas
Fa temps que van arribant notícies sobre el desgavell de l’oferta i la demanda d’habitatges a Catalunya. Ara s’han precisat en to una mica més oficial: 80.000 pisos buits per estrenar, 1.573 pisos públics desocupats i una mitjana de 72 desnonaments diaris, conseqüència del drama de les hipoteques desorbitades. Aquesta és la versió sintetitzada que han publicat els medis i a la qual, segurament, caldria afegir, encara, bastantes més desocupacions puntuals. Tot això passa en una societat en la que creix el nombre de ciutadans sense casa i sense perspectives econòmiques per accedir-hi. És a dir, --amb escasses excepcions-- el producte que s’ofereix no és el que necessita i demana la gent. I del que demana la gent, no n’hi ha. Així, el “dret a l’habitatge” obliga els governs a intervenir amb mesures especials, sense esperar que el mercat descontrolat ho resolgui per si sol.
Però aquestes mesures –amb governs que volen figurar que no són intervencionistes perquè ho són només quan han de córrer a salvar el gran capital—es limiten a fórmules de “protecció” econòmica –fiscal, financera o disfressada amb qualificacions urbanístiques—que redueixin una mica la diferència entre el preu de l’oferta i les possibilitats de la demanda. Tal com van les coses, aquesta “mica” serà sempre insuficient, sobretot en els països pobres, semipobres i emergents, en les zones de gran creixement demogràfic i en aquelles en les quals es preveu la culminació dels definitius èxodes del camp a la ciutat.
No és possible construir els milions d’habitatges que calen a tot el món si no canviem els continguts polítics, socials i econòmics de la casa i la ciutat i no volem recórrer a la degradació dels estàndards de qualitat. I això vol dir fer una aposta política molt profunda. Vol dir reanalitzar les necessitats i proposar noves formes de l’espai quotidià, ensenyant a compartir-lo, a fomentar noves funcions col·lectives i serveis mancomunats. I a corregir emplaçaments equivocats. Però també vol dir proposar noves tipologies arquitectòniques i agregacions urbanes que prioritzin l’ús de l’espai públic. Vol dir que, a més de proposar solucions puntuals d’urgència, cal treballar en els canvis globals, en la creació de nous sistemes socials emparats en principis polítics i en noves possibilitats tècniques.
Cal investigar a fons els canvis tipològics i morfològics de la vida urbana abans de seguir la inèrcia vàcua. Només així trobarem solucions a la paradoxa dels 80.000 pisos buits a Catalunya. Potser en comptes de fer pisos tradicionals esquifits i mutilats, en àmbits antiquats, hauríem d’haver promocionat unes altres línies d’actuació. Potser caldria, prèviament, ressituar --descol·locar-- algunes activitats massa concentradores o revisar les xarxes viàries i les de transport públic i ordenar-les com vectors d’un creixement planificat. El que no pot ser és que aquests 80.000 pisos segueixin adormits, contemplant la ruïna del promotor, el fracàs de la hipoteca i la indigència definitiva dels que n’havien de ser usuaris.
A mig segle passat, les investigacions sobre l’habitatge col·lectiu prengueren una gran amplitud, amb estudis sobre la forma física i els continguts socials de les ciutats que marcaren la reconstrucció de les dues postguerres i la creació d’unes noves formes de vida urbana. Però també un canvi en el procés de la industrialització i de la modernització de l’habitatge i els seus instruments. Va afermançar-se un nou estil i un nou procés de producció que va permetre als polítics afrontar el tema políticament i proposar camins que abastaven els principis de transformació social. Recordo als anys 60 grans discussions sobre l’habitatge amb enfocaments políticament revolucionaris com la municipalització del sòl urbà i la concentració en el poder públic de tots els processos privats de promoció i construcció. És a dir, certes tesis marxistes de caràcter general es presentaven com les bases indispensables per enfocar el problema de l’habitatge econòmic, més que no pas els miserables augments de les “proteccions” econòmiques als promotors i els usuaris que fan el paper de l’oferta i la demanda. Hem oblidat aquelles visions globals perquè hem rebutjat la política i tots pensem només en com disfressar el drama de les hipoteques i com aconseguir requalificacions encara que sigui passant molt arran de la corrupció. De la municipalització del sòl fa temps que ni en sento parlar. I cal recordar que en les anàlisis del cost dels habitatges el capítol de la repercussió del preu del terreny és un dels més importants i, sobretot, el més definitiu per assegurar la marxa ignominiosa de l’especulació.
Article publicat a El Periódico el 24 de febrer de 2013
Leer Más...
Sólo Sumario...
