Fotografía: Ferran Forne
Os presentamos la entrevista al arquitecto Josep Llinàs realizada por Carles Capdevila y publicada el pasado 31 de agosto en el periódico ARA dentro del apartado CONVERSES SOBRE EL MÓN QUE VE.
Per què ens agraden tant les places?
És on l’espai públic es manifesta plenament. Un carrer és un passadís i un menjador és una plaça; és un espai més estàtic en relació amb el moviment del carrer, a la plaça les relacions són diferents i la gent s’hi pot estar. Pla deia que una plaça no és més que el que hi ha davant d’un edifici important.
Si un fill em diu que vol ser arquitecte, què li dic?
Doncs que és una feina fantàstica, i que en aquests moments estem en un moment supercrític des del punt de vista professional. Però estudiar arquitectura només com a instrument per entendre la societat ja és una cosa positiva; l’arquitectura és un instrument per entendre el món, relaciona la tècnica amb l’estètica en temes socials. Realment, tot és forma.
Però no hi ha feina per als arquitectes aquí.
Els arquitectes estan buscant maneres de ressituar-se i hi ha molts camps vinculats, no tot ha de ser el camp més tradicional de projecte i edifici. Hi ha moltes possibilitats que l’arquitectura tingui aplicació a la societat, és un instrument que també participa de l’art i sense el qual jo diria que és molt difícil entendre una vida completa. Com la lectura o la música, és essencial per entendre la realitat.
La gent parla bé de tu, i diuen: “És molt bo i molt discret”. ¿O sigui que ser discret és positiu per a un arquitecte?
Em costa molt parlar en públic.
Simbolitzes l’arquitecte que no vol fer-se notar ell.
Sí, però això és el que estic intentant canviar.
Ah, sí?
És que és ara o mai, no sé com explicar-ho. Sempre he actuat a la defensiva, saps? Sé que tinc moltes limitacions intel·lectuals i de sensibilitat, i he actuat a la defensiva. Sempre prenia una decisió quan ja no podia dilatar-ho més. Les entrades dels edificis són un drama per a mi. Però la meva relació amb l’obra de Jujol, que és tan singular, em convenç que he d’intentar fer coses, no com ell en absolut, però que desplacin la voluntat d’ordre, de claredat, d’intel·ligibilitat, que és el que jo podia aspirar a fer fins ara. M’agradaria fer coses amb més capacitat de distreure.
No hay comentarios:
Publicar un comentario