Fuente: AxA
El bloc número 11, un manifest construït
Jordi Badia.
Aquest any el premi Ciutat de Barcelona d’arquitectura 2012 ha recaigut en la Fàbrica Fabra i Coats, dels arquitectes Manuel Ruisánchez i Francesc Bacardit, cosa que assenyala l’encert de la recuperació d’aquest magnífic espai amb un projecte mesurat que ressalta les qualitats de l’edifici existent afegint-hi tan sols una infraestructura mínima que permet una gran polivalència en el seu ús. El premi reconeix una tendència creixent en els darrers anys de recuperació del nostre magnífic patrimoni industrial, fortament reivindicat per la ciutadania, que en valora no tan sols la qualitat formal i arquitectònica, sinó també el paper que juga en la configuració del paisatge urbà i en la memòria històrica d’un lloc i un país.
El premi ha vingut acompanyat per una menció que ha passat una mica desapercebuda a una obra que treballa en la mateixa línia però amb molts menys mitjans. Es tracta de la recuperació per a l’ús públic del Bloc 11 de l’antiga fàbrica de Can Batlló, el darrer gran recinte industrial de Barcelona, fundat el 1880 i que el pla general metropolità de l’any 1976 va reservar per a ús d’habitatges socials, equipaments i espai públic. Un gran espai de 14 ha, pràcticament el 25% del barri de Sants, completament abandonat en l’actualitat tot i la seva immillorable situació, que el converteix en un lloc estratègic a escala metropolitana.
A finals dels anys 90 la bombolla immobiliària va originar una potent revaloració del sòl del recinte i en aquest context l’Ajuntament va aprovar l’any 2006 un projecte que preveia l’enderroc d’una gran part de les naus i va renunciar d’aquesta manera a la idea de conjunt que caracteritza el complex fabril, per poder construir quasi 1.400 habitatges en torres de catorze plantes d’alçada al voltant d’un gran parc. El projecte, que incloïa també els equipaments tan reclamats pels veïns, va quedar aturat per culpa de la crisi i ara mateix el recinte està pràcticament buit i sense ús.
De la mateixa manera que se’ns empeny a reciclar els envasos, per què no reciclem els edificis? El moviment veïnal va entendre que la crisi econòmica obria una nova oportunitat de preservar Can Batlló i de reaprofitar les antigues naus. I així, l’any 2009, els veïns, cansats de veure com s’incomplia sistemàticament el calendari per a la transformació del recinte en els equipaments promesos pel pla general metropolità, van anunciar a l’Ajuntament que si al cap de dos anys les obres de transformació del recinte encara no havien començat, hi entrarien per construir ells mateixos els equipaments que tant necessitaven. I així ho van fer, el dia 11 de juny del 2011, quan van accedir a Can Batlló i van aconseguir la cessió d’una nau: el Bloc 11, que des d’aquell dia funciona de manera autogestionada com a biblioteca, auditori i cafeteria, amb una gran activitat.
Però res de tot això no hauria estat el mateix sense la complicitat i l’empenta d’un grup de joves arquitectes del barri, el col·lectiu LaCol. Aquest col·lectiu va afegir a l’acció social l’estratègia necessària per convertir una senzilla ocupació en una magnífica rehabilitació, basada en el reciclatge i l’aprofitament posterior dels objectes trobats a l’antiga fàbrica i en els processos d’autoconstrucció que permetien acoblar-los enginyosament per fer los renéixer amb un nou ús. D’aquesta manera apareixen elements en la intervenció d’una gran qualitat formal i poètica, com la porta que comunica la biblioteca amb el bar, construïda amb un collage de diferents portes recuperades, la barra del bar o la pissarra dels anuncis. Tots els elements ajuden a conformar una atmosfera que ens parla dels anys viscuts. Un magnífic exemple dels camins que pot prendre l’arquitectura amb pocs mitjans i una lliçó als nous arquitectes que encaren el futur de la professió amb incertesa: els arquitectes encara som necessaris. Probablement més que mai.
El Bloc 11 de Can Batlló, reconegut per la menció del jurat del premi Ciutat de Barcelona, pot sobtar a algú que pensi que això no és arquitectura tal com l’hem entès fins ara, i probablement els he de donar la raó, perquè és molt més que això. És el símbol d’una nova manera de fer, més preocupada per la gent que per les formes, i ajustada al que realment ens cal en aquest moment per resoldre la greu situació en què estem immersos. És veritable arquitectura per a la vida i constitueix un manifest construït que crida als quatre vents que no cal que esperem que l’administració pública ens resolgui tots els nostres problemes. La capacitat de resoldre’ls és a les nostres mans i cal que actuem.
Article publicat al Diari ARA, 13 de Febrer del 2013
Leer Más...
Sólo Sumario...
.jpg)
